MADRID, 5 Feb. (EDIZIONES)
Al costat del castellà i les llengües cooficials de l'Estat com el català, el gallec i el basc, conviuen a Espanya altres idiomes i varietats lingüístiques minoritàries en risc de desaparèixer, segons reconeix l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO).
Sis llengües amb més de 250.000 parlants es troben en aquesta situació al territori espanyol --set si s'hi suma la varietat de Ceuta de l'àrab-- segons les conclusions del Fòrum de Debat sobre la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries celebrat a Santiago de Compostel·la el mes de juny del 2017 amb el suport del Consell Europeu.
BABLE, ASTURIÀ O ASTURLLEONÈS
El terme bable o asturianu s'utilitza per referir-se a la llengua asturlleonesa parlada en la major part del Principat d'Astúries. També es parlen variants de l'asturlleonès a Lleó i Zamora, on se li denomina lleonès, i a la localitat portuguesa de Miranda do Douro, on el mirandés és considerat oficial des de 1999.
Encara que existeixen diferents variants de la 'llingua asturiana', "els parlants dels diversos bables s'entenen en les seves pròpies llengües, modificant-les mitjançant un procés de tempteig i aproximació", apuntava el catedràtic emèrit de Dialectologia i membre de la RAE, Jesús Neira, en el seu llibre 'El Bable. Estructura e Historia'.
ARANÈS
L'aranès és una variant de la llengua occitana pròpia del la Val d'Aran, una comarca lleidatana situada en la vessant nord dels Pirineus centrals. L'occità, una llengua romanç documentada des de principis de l'Edat Mitjana, es parla principalment a França, al sud del riu Loira. D'una de les seves variants, el gascó, va sorgir l'aranès.
Actualment, l'aranès s'aprèn en tots els nivells de l'ensenyament obligatori i s'utilitza com a llengua vehicular a la Val d'Aran, a l'empara de l'Estatut d'Autonomia català de 1979. Des de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de 2006, és considerat, a més, idioma cooficial a Catalunya juntament amb el català i el castellà.
FABLA O ARAGONÈS
L'aragonès és un idioma autòcton d'Aragó que en l'actualitat segueixen parlant al voltant de 25.500 persones, segons un estudi de l'Associació Aragonesa de Sociologia. Es tracta d'una llengua romanç d'origen medieval, nascuda paral·lelament al castellà, el gallec-portuguès, l'asturlleonès i el català.
Encara que l'aragonès posseeix la seva pròpia gramàtica i està reconeguda com a llengua pròpia per diferents instruments legals, com l'Estatut d'Autonomia d'Aragó o la vigent Llei de Llengües d'Aragó, no gaudeix d'un règim de cooficialitat a la regió.
FALA EXTREMENYA
La fala extremenya és una llengua propera al gallec-portuguès, que inclou elements de l'asturlleonès i del castellà, parlada exclusivament a tres municipis del Valle de Jálama, Càceres. Cada municipi incorpora varietats dialectals a la llengua i en cadascun se li coneix amb un nom diferent: valverdeiru a Valverde del Fresno, lagarteiru a Eljas, i mañegu a Sant Martín de Trevejos.
La fala és considerada un bé d'interès cultural per l'Administració Regional d'Extremadura des de l'any 2001 i compta amb una proposta ortogràfica des de l'any 2015, quan l'associació cultural 'A nosa fala' va elaborar un estudi amb l'objectiu de "contribuir a la protecció, difusió i revaloració d'aquest recurs intangible".
AMAZIC O RIFENY
L'amazic és la varietat lingüística del rifeny que actualment es parla a la ciutat autònoma de Melilla, "la llengua ancestral de la gran majoria de les poblacions magrebines malgrat més d'un mil·lenni d'arabització", segons assenyala al 'Curso de lengua Tamazight' l'expert en estudis amazics Marten Kroosman. Encara que es calcula que aproximadament un milió de persones parlen la llengua amaziga al Rif, és difícil saber el nombre exacte de parlants del rifeny amazic.
Per a la conservació d'aquesta llengua, el govern de la Ciutat Autònoma va crear l'any 1998 un Seminari Permanent per a l'ensenyament i aprenentatge de l'amazic i ha publicat diversos manuals en col·laboració amb filòlegs.
CALÓ
L'idioma caló o romaní ibèric és una variant del romaní desenvolupada a Espanya entre els segles XV i XVIII. Es tracta d'una combinació del vocabulari romaní amb morfosintaxi castellana, encara que també catalana, basca i portuguesa; de tal manera que podria distingir-se entre caló espanyol, caló català, errumantxela, i calão portuguès.
D'acord a un estudi elaborat per antropòlegs i filòlegs de la Universitat de Granada, el caló i les seves variants es troben en declivi: "Ja no és un idioma familiar, domèstic, ni tampoc un recurs de la comunitat gitana en els seus intercanvis; és un recurs expressiu que pot afegir un sentit de pertinença i comunitat a la interacció entre gitanos i gitanes".
